L'origen de La Fira
La Fira ha sigut un element fonamental en la vida de les ciutats, especialment en els inicis. En el cas de Gandia, es va convertir en un símbol de la seua importància comercial des que es va fundar en 1249.Originàriament, se centrava més en l’intercanvi de mercaderies i la participació d’artesans i agricultors, mentre que les atraccions lúdiques eren secundàries. Amb el temps, la Fira va anar evolucionant i es va integrar més en les festivitats religioses, com la celebració de Sant Francesc de Borja.
Al llarg dels segles, l’organització de la Fira va passar a ser responsabilitat de l’Ajuntament, que s’encarregava de molts gastos i de la logística de l’esdeveniment. Això incloïa des de la música i les processons fins als focs artificials. Amb tot, la història de la Fira també va estar marcada pels canvis polítics i socials, especialment durant el segle XIX, quan les guerres i les crisis en van afectar el desenvolupament.
A mesura que avançava el temps, va començar a transformar-se, incorporant més elements de diversió i entreteniment, com ara bandes de música i desfilades. Tot i els desafiaments, la Fira de Gandia es va mantindre com un esdeveniment significatiu, reflectint l’evolució de la ciutat i la seua comunitat.
La Fira contemporània
Al llarg del segle XIX, a mesura que s’enderroquen els monopolis senyorials i gremials i s’imposa la lliure circulació i venda de béns, amb l’aparició d’una nova classe dominant que porta amb ella una nova manera de vore i viure les coses, la Fira canviarà de model, progressivament, quasi sense que els seus usuaris se n’adonen. La nova economia liberal, els nous mitjans de transport (sobretot el ferrocarril), el creixement del xicotet comerç, els mercats setmanals que se celebraven en quasi tots els pobles de la comarca, sobretot els d’Oliva els divendres i els de Gandia els dissabtes, faran entrar el seu caràcter mercantil en una profunda decadència, mentre adquirixen una gran rellevància els nous actes socials que es munten al seu voltant, les noves formes de diversió, les noves celebracions i festejos que naixen en el seu si.
La Fira neoestamental
Durant les primeres dècades del segle XIX, la Fira que se celebrava en la plaça Major va aconseguir sobreviure a diversos conflictes socials i polítics, mantenint un model de celebracions similar al de finals del segle XVIII. Les festivitats incloïen danses, comparses, dolçainers i una gran processó amb la participació de tots els estaments de la ciutat, a més d’una missa solemne. A partir de la dècada del 1860, Tomàs Marzal, conegut com Pocasang, es va encarregar d’organitzar la cavalcada central de la Fira, que recorria els carrers de la ciutat. En 1867, la comitiva incloïa danses de diversos personatges i comparses de llauradors i contrabandistes, que culminava en un Ajuntament de Farsa i un Carro Triomfal que representava Gandia.
La Nova Fira (de 1881 als anys vint del segle XX)
L’antiga Fira estamental de Gandia, on tots participaven segons el seu estatus, es va transformar gradualment en un esdeveniment que separava les elits de les classes populars. La Fira de 1881, amb l’Exposició Regional, va marcar l’inici d’esta nova era. Encara que la cavalcada de comparses i danses va desaparéixer, la cavalcada històrica es va expandir, incorporant figures com Jaume I i representacions de les noves classes dominants. La cavalcada de 1910 va ser el seu apogeu, però prompte va ser reemplaçada per esdeveniments com la Batalla de Flors.
Mentrestant, les classes populars van continuar disfrutant de circs, fires amb dolços i joguets i atraccions tradicionals. La modernitat va arribar amb innovacions tecnològiques, com la il·luminació elèctrica i el cinematògraf, que van captivar els gandians. Així, la Fira es va adaptar als nous temps, reflectint un canvi en la cultura i les tradicions de la ciutat.
Dels anys vint a la República
La Fira, que havia patit un període de crisi a causa de la Primera Guerra Mundial que havia afectat les exportacions de taronja, torna a agafar força en els anys vint. Continuen celebrant-se amb èxit els Cossos de Colors, amb la participació de carrosses i automòbils, els concerts i festivals de bandes de música, les corregudes de bous…; però l’acte més popular són les berbenes amb els nous balls. L’aparició de clubs esportius, com el Club Natació de Gandia, fa que moltes competicions de nous esports entren en la programació de la Fira. A les proves de ciclisme, que se celebraven des de finals del segle XIX, i les regates en el port, s’afigen el futbol, el boxeig, l’atletisme amb la Volta a Peu a Gandia o una carrera de torxes que se celebra de nit en 1935, i sobretot la natació, el club local organitza proves de natació en el port, destacant un enfrontament en la Fira de 1935 contra la FUE de València, en proves de velocitat, fons, relleus i waterpolo. L’arribada de la República provocà tensions que afectaren la Fira en el terreny religiós. L’Ajuntament, per majoria, es va negar a subvencionar els actes religiosos; només va acceptar el tractament de don Francesc de Borja per a anomenar les festes. La dreta, a través de La Revista de Gandia, va reaccionar organitzant una col·lecta per a pagar-les, i va publicar la llista de les persones que contribuïen en el periòdic. L’escriptor Enric Forcada conta que, ja en marxa la Guerra Civil, va ser testimoni de com repartien per la ciutat uns programes que detallaven les festes organitzades en honor del camarada Francesc de Borja, exduc de Gandia i exsant.
La Fira del franquisme
Després del desastre de la Guerra Civil, la Fira reprén la seua activitat amb molts actes propis del nou règim: misses de campanya, desfilades de tropes de l’exèrcit i de la Falange, actes d’exaltació patriòtica en el Serrano, demostracions del Front de Joventuts, celebració del Dia de la Raça…, fins i tot les mostres de danses populars van a càrrec de les jóvens de la Secció Femenina i el ball de Foment s’arriba a celebrar en honor del comandant militar i oficials de l’exèrcit. En tots els actes religiosos i oficials destaca la participació de les autoritats i jerarquies del Moviment. Esta manera de fer es prolongarà fins ben entrada la dècada dels cinquanta.
En 1942 es produïx un fet que marcarà la programació de la Fira fins a la dècada dels setanta del segle passat. L’Ajuntament, davant de les dificultats per a organitzar les festes, demana ajuda a les comissions de falles, fins i tot en la Fira de 1967 la Junta Local Fallera plantarà i cremarà una falla en el passeig.
Els costums canvien, la rígida moral dels anys anteriors comença a trencar-se i tot un seguit de nous grups de música pop omplin les pistes de ball amb els ritmes d’actualitat. La concepció de la Fira s’adapta a les noves circumstàncies. El parc d’atraccions, les revetles, les proves esportives a les quals se n’han afegit de noves, com l’halterofília o les carreres de motos, els festivals infantils, les carpes de teatre de varietats com les del Teatro Circo, Teatro Chino de Manolita Chen i, sobretot, el Teatro Argentino, i el Cos de Colors, encapçalat en els anys setanta per un grup de majorets portat de Barcelona, són la part de la Fira que queda per a la diversió de les classes populars de la ciutat.
De la transició a la democràcia
La indefinició i les vaguetats polítiques dels últims anys del franquisme i els primers de la transició es veuen reflectides en la programació de la Fira. Igual que es porta un any Los Justos, de Camús, al Serrano, es torna el següent a les típiques sarsueles, per a tornar a l’altre amb La mamma, de Roussin, muntada per Gil Albors, que també dirigirà l’obra Borja, Duque de Gandía, que es representarà en el Palau amb motiu del IV centenari de la mort del sant en 1972. En 1975, per exemple, davant dels nous aires democràtics que s’albiren, l’últim Ajuntament franquista programarà en la Fira les obres de teatre El Supercaminal, de Pluja Teatre; Un enemigo del pueblo, d’Ibsen, i el musical Gospel. En esta època van desaparéixer elements que havien quedat desfasats, com el pavelló municipal i la reina de les festes, que va tindre el seu cant del cigne quan va ser elegida democràticament per les jóvens de 18 anys que es presentaven per a aconseguir el càrrec. En els anys huitanta arriba l’hora de les institucions democràtiques, la cultura es municipalitza, apareix la figura del programador cultural i la Fira és dissenyada pel Departament de Cultura municipal, que intenta complaure totes les edats i sectors socials programant per a xiquets, jóvens, tercera edat…, i especialitzant espais de la ciutat, com la plaça Major, la del Rei en Jaume, la del Prado, l’aparcament al costat del Serpis o els patis dels instituts Ausiàs March i Maria Enríquez, per a fer-ho. En 2005 es va produir l’últim canvi en el model de Fira, a l’omplir el centre de la ciutat (plaça de les Escoles Pies, carrer Major, passeig del Prado i el Raval), de mercats medievals, grups d’animació, jocs de xiquets i grups de teatre de carrer de tota classe. La Fira, adaptant-se sempre als temps que li toca viure, avança amb energies renovades cap al futur.
